A la meua estimada

Avui, 9 d'octubre, dia de Sant Donís i dels valencians enamorats, no puc fer una altra cosa que parlar de la meua estimada. Encara no he conegut una altra que m'haja robat el cor com ho ha fet ella. Tot i que és xicoteta, la seua tendressa és tan gran que qui la coneix, acaba enamorant-se d'ella.

És la nineta dels meus ulls. Allà on passege, olore el seu aroma a gessamí i flor de taronger, que ho envolta tot com la boira. Em contagia la seua alegria i les seues ganes de viure i, amb cada pas que done al seu costat, sent vibrar la flama que viu dins d'ella, com si res ni ningú ens poguera parar. M'encissa la dolçor de la seua veu quan la sent parlar i mai em canse d'assaborir el regust a mar que em deixa als llavis després de besar-la. Tanmateix, el millor arriba quan s'amaga el sol. Vestida només amb un petite robe noir ple de diamants per tot arreu, il·lumina les meues nits amb una lluentor especial. Així és com més l'estime, quan, sense voler, aconsegueix ser la més bonica de tot l'univers.

Ella ha sigut mare, amiga i amant. Amb una paciència infinita, em va descobrir l'apassionant història, la bella literatura i el plaer de contemplar obres d'art. Ella ha sigut confident dels meus secrets i les meues inquietuds. Mai li agraïré prou la seua lleialtat al compartir llàgrimes i rialles amb mi. Tampoc m'oblide de que ella ha sigut testimoni de cada sospir d'amor, de cada carícia a la galta, de cada dessig boig a mitjanit. Quan m'alce per matí i la veig, em sent beneïda per haver-la conegut i formar part d'ella.

Moltes vegades he fugit dels seus braços, però al final acabe tornant. Sense rancor, rebent-me sempre amb un somriure radiant, la millor benvinguda a casa. No cal que ens diem res per a entendre'ns, em coneix prou bé i sap el que necessite: a vegades és una passejada sota una pluja, unes altres, el que realment m'abellix és submergir-me en la calma dels seus ulls i assecar-me al sol, com una sargantana a l'agost. Ella ha estat al meu costat en els moments més meravellosos, però també en el més amargs, quan la vida em despullava d'il·lusió i d'alegria. Silenciosa, aconseguia posar la seua mà damunt de la meua i em murmurava a cau d'orella: «tot açó passará més prompte o més tard».

Les paraules no em paréixen prou. Has de vindre a conèixer-la i deixar-te embruixar pels seus carrers i monuments; has de viure-la un diumenge mandrós i un dijous ple de joventut i festa; has de gaudir d'ella i de la seua gent que, any rere any, ressusciten l'horta amb les seues mans; has de menjar-te-la directament de la paella i nodrir la teua ànima amb cada cullerada d'arròs.

Tots la coneixèu com València, però a mi m'agrada dir-li la terreta. La meua estimada terreta. Ja fa 775 anys que vas conquerir el cor d'en Jaume I i no he trobat millor forma de celebrar-ho que dedicant-te aquestes paraules d'amor. T'estime i t'estimaré sempre.

Per això, tots aquells que esteu fora, els que estem ací, els que ja se n'han anat per a no tornar i alguns que estan per vindre: encara que trobeu a faltar València, ella mai se n'ha anat del vostre costat. La lluna de València que em somriu ací és la mateixa que us mira embaladida allà on esteu, la mateixa que us estima com una mare i està desitjant que torneu a abraçar-la.

Fills i filles d'aquesta terra: ompliu el pit d'orgull perquè també és el nostre dia, perquè també som nosaltres els que fem aquesta terra tan especial i única. Visca València.

Firmado: María Tatay Sanzsegundo (@MTatay)

Gracias por permitirme darle rienda suelta a mi imaginación y dedicarle unas palabras a mi tierra. Hoy se celebra el día nacional de la Comunidad Valenciana, había escrito este pequeño texto con mucha ilusión y cariño y me apetecía compartirlo con todos vosotros/as. Espero que lo hayáis disfrutado. Un beso.

PD: como sé que algunos de mis lectores no sois valencianoparlantes, os dejo aquí un enlace para que busquéis los términos que no entendáis del todo. ;)

Que paséis un buen día.